JUNY 2013

Un exemple de professionalitat. Sílvia Aranda

Sílvia Aranda.
Actriu i escultora

Realment, seguint la teva trajectòria professional, podem dir que ets una artista en el sentit més ampli de la paraula. Què vas estudiar i per què?

Vaig estudiar Belles Arts a la Universitat de Barcelona al matí. Al mateix temps, assistia a classes d’art dramàtic a la tarda, i també estudiava anglès i música. Volia ser actriu i volia fer una carrera.

Com que l’escultura m’ha acompanyat des de ben petita, em vaig decidir per Belles Arts.

Què et va fer iniciar el teu camí en el món de la interpretació?

Sempre he tingut molt clara la meva vocació d’actriu. Des de molt petita estava fascinada pel món del cinema, volia ser tots aquests personatges que veia i així poder viure moltes vides en una.
Així que, quan vaig poder, em vaig apuntar a un grup de teatre i al cap de poc temps ja començava les meves primeres classes d’interpretació.

Què és el que més t’agrada de la teva professió d’actriu?

La possibilitat de ser mil personatges diferents, de ser alguna cosa realment diferent del que tu ets, la possibilitat de treure totes aquestes “Sílvies” que d´altra forma mai no podria arribar a conèixer.

I el que menys?

El fet d’haver d’estar contínuament promocionant-te i venent-te. Aquesta part és la que menys m’agrada i la que pitjor porto.

Quins consells donaries a algú que comença?

Aquesta professió és una carrera de fons, amb pujades i baixades, i cal saber superar totes les etapes. Molts es queden pel camí, però qui resisteix la carrera, guanya.

Com veus la situació del cinema avui dia? Què és el que està fallant?

Complicada. Hi ha molt de talent, i això està molt bé, però fan falta diners per poder dur a terme un projecte, i amb l’actual situació econòmica no és fàcil aconseguir-ne. Cal reinventar la indústria del cinema, crear noves formes de poder dur a terme bons projectes que ja estan sobre el paper.

I del teatre?

Complicada també, i molt injusta. Està clar que aquest Govern vol acabar amb la cultura, i l’IVA ens està matant. Realment és una mica absurd. Quan es fa una representació, es necessita el mateix pressupost tant si hi ha deu espectadors com si n’hi ha 200; per tant, no apugem el preu, abaixem-lo, i omplirem les sales!

I el mateix es pot aplicar al món del cinema, els costos són els mateixos per a la projecció d’una pel•lícula, independentment del nombre d’espectadors; així doncs, intentem omplir les sales, no?

Entre el cinema, el teatre i la televisió, amb quin mitjà et quedaries?

La complicitat amb la càmera té alguna cosa realment fascinant i la presència del públic en un teatre et dispara l’adrenalina. I una bona injecció d’aplaudiments després d’una funció et deixa clar la feina ben feta.

Difícil decisió, cada un té la seva màgia i el seu moment. L’ideal és poder compaginar-los.

Quins han estat els teus últims projectes?

La pel•lícula El cos. Tenia un personatge breu però molt intens. Era Ruth, la dona del personatge que interpretava José Coronado. I en aquest 2013 he fet un parell de curtmetratges molt interessants: Jocs de corbata i Últimes voluntats, que començaran aviat el seu recorregut per festivals. També camino en un projecte teatral que encara s’està gestant. I estic esperant que es materialitzin algunes propostes molt interessants.

També ets escultora. Què t’aporta aquesta faceta artística?

Omple moltíssim la meva part creativa, sobretot en les èpoques en què busco feina com a actriu, ja que per esculpir no necessito ningú; així que, quan em ve de gust, m’hi poso, i les hores volen!

Quina relació hi ha entre el món de la interpretació i l’escultura?

Tot és creació, des d’un mateix o des d’un material. Dónes forma o dónes vida a un personatge, tot és l’expansió del teu ésser.

La gran diferència és que per interpretar has d’estar dins un projecte i per esculpir només depens de tu.

L’escultura és una manera molt bona de treure la creativitat, ja que, si es queda dins, fa molt de mal.

En què t’inspires per fer les teves obres? Quins són els temes més recurrents?

Són imatges que em vénen a la ment, formes, sentiments, emocions que tenen molt a veure amb les pròpies vivències, experiències i formes de sentir.

Tinc figures individuals, que aporten diferents sensacions: pau, força, coratge, saviesa, calma, i altres figures de parelles que porten altres sensacions: amor, tendresa, passió.

També tinc tota una col•lecció de figures fetes en plastilina que representen personatges de pel•lícules, sèries o còmics.

Quins materials utilitzes?

Utilitzo argila. Avui en dia hi ha unes argiles de color que et permeten uns acabats genials i amb una duresa extraordinària, sense necessitat de passar pel forn.

I, d’altra banda, tinc les figures fetes de plastilina, que és un material fantàstic per treballar el detall. Són força més fràgils, encara que algunes tenen més de 15 anys! Aquesta fragilitat també forma part del seu encant.

    A quin públic et dirigeixes i quins canals fas servir per donarte a conéixer?

La meva obra es per a tots els públics. Per aquell que la vegui i li mogui alguna cosa dins. Per al qui s´identifiqui o es senti atret per ella.

Per a donar-me a conéixer he fet alguna exposició.
I tinc la meva exposició personal permanent a internet, en la meva pàgina web d´escultora.
Aquí us deixo l´adreça per visitar-la:
http://www.silvia-aranda.com/esculturas/index.htm

Funciona molt bé el boca-orella, la gente que compre son els millors managers. També treballo per encarreg.